Quins tipus de plàstics hi ha?

La classificació més generalitzada és:

Termoplàstics: poden ser estovats diverses vegades sense que es produeixi en ells cap modificació química, és a dir "no perden la seva identitat", es poden treballar i se’ls pot donar forma. Són materials reciclables. La seva estructura és lineal i poc ramificada.

Termostables: poden ser emmotllats per calor només una vegada, quan es prepara el material. Reescalfant-los no es poden tornar a estovar perquè es destrueixen abans d’estovar-se. Són força difícils de reciclar. Són durs però fràgils i no els afecten els dissolvents. La seva estructura forma una xarxa de malles tancades molt densa i amb molts nusos o punts d’unió. La reticulació evita que les molècules gegants llisquin entre elles.

Elastòmers: són emmotllables mitjançant tècniques de la indústria de cautxú i es caracteritzen per la seva elevada elasticitat. La seva estructura forma malles amplies amb pocs enllaços transversals, això fa que les seves molècules tinguin una certa mobilitat. Són elàstics: poden deformar-se de manera transitòria sota determinades forces i recuperar la forma i mides inicials.

Propietats i característiques dels plàstics

Flexibilitat: Capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se.
Fragilitat: Qualitat dels objectes i materials de trencar-se amb facilitat.
Transparència: Propietat de deixar passar la llum.
Lleugeresa: Que té poc pes.
Combustibilitat: Qualitat de combustible.
Impermeabilitat: Qualitat dels elements que no permeten el pas d'un fluid a través seu.
Resistent als cops: Propietat de resistir als cops sense trencar-se o deformar-se.
No biodegradables: no es reintegren a la terra per mitjà del medi ambient.
Fàcils de conformar: És fàcil donar-lis la forma adequada.
Aïllants elèctrics: No deixen passar el corrent elèctric.
Aïllants tèrmics: No deixen passar la calor.
Aïllants acústics: No deixen passar el so.
Resistents a la corrosió: No es corroeixen.
Econòmics: són barats.
Mal·leables: Que es poden deformar en làmines.
Dúctils: Que es poden deformar en fils.

Com obtenim els plàstics?

Avui dia la majoria dels plàstics es fabriquen a partir del petroli. El petroli cru no te cap utilitat, aquest patirà una sèrie de transformacions fins a obtenir altres productes més útils. 
Aquest procés s’anomena refinació i consta de dos processos bàsics: 
Destil·lació: consisteix en posar el petroli en la columna de funcionament, un gran dipòsit vertical que s’escalfa fins que bull (350-400ºC). Cadascuna de les substàncies es podrà extreure a una determinada alçada de la columna. Amb aquest procés s’aconsegueix separar el gasoil, el gas, l’èter de petroli, la benzina i el quitrà. La benzina és el més important per a l’elaboració dels plàstics.
Cracking: (trencar), s’aplica a la benzina i s’aconsegueix separar encara més els seus components. Amb el cracking obtenim etilè, propilè, estirè... que seran les molècules de partida per a sintetitzar els plàstics.
Tots els plàstics tenen una característica comuna: estan fets de molècules gegants i cada molècula pot estar formada per centenars de milers d’àtoms units formant una llarga cadena. Normalment la cadena principal està formada per àtoms de carboni. Els plàstics són, per tant, materials orgànics constituïts per macromolècules.
Només es consideren plàstics els materials que poden ser emmotllats en calent i mantenen la forma un cop freds.
Els plàstics es produeixen per la transformació de les substàncies naturals o per la síntesi a partir dels productes extrets del petroli, del gas natural o del carbó. Tots aquests productes tenen Carboni i Hidrogen i de vegades Oxigen, Nitrogen i Sofre. 
Les molècules gegants s’han format a partir de la unió de molècules més petites. La molècula final és un polímer i les molècules petites inicials són monòmers. La síntesi s’aconsegueix per mitjà de calor, de pressió o afegint productes químics. 
Segons la forma i la mida dels monòmers i segons el tipus d’enllaç s’obtenen productes amb propietats diferents.
Els plàstics els podem obtenir a partir de tres processos diferents:
Polimerització: es creen polímers lineals i sempre es parteix de monòmers que tinguin un doble enllaç. 
Policondensació: els monòmers s’ajunten per eliminació d’una petita molècula feta d’àtoms de dos monòmers. La molècula resultant pot tenir formes molt diverses.
Poliaddició: s’enllacen monòmers de naturalesa diferent.

polimerització

policondensació

poliaddició

Una mica d'història

Fins al segle passat només es coneixien els plàstics naturals com la cel·lulosa, la banya, les resines vegetals i el cautxú, però es va descobrir que els plàstics naturals podien ser alterats per fer-los més útils.

El 1839, Charles Goodyear va descobrir que, escalfant el cautxú natural, tou i enganxós, amb sulfur, es feia molt més consistent i elàstic perquè les molècules de sulfur s’enllaçaven amb les molècules de cautxú i evitaven que es moguessin lliurement.

El 1868, John Wesley Hyatt va tractar les fibres de cotó amb una barreja d’àcid sulfúric i àcid nítric i va crear el nitrat de cel·lulosa, una substància trencadissa. La va barrejar amb essència de càmfora i va produir un plàstic transparent i flexible que va anomenar cel·luloide. Se’n va fabricar objectes com ara pintes, obridors de cartes, tanques, nines, dents postisses... però tenia un gran inconvenient, era altament inflamable.

El 1909, Leo Bakeland va inventar un nou plàstic al què va anomenar baquelita. És el primer plàstic de fabricació humana, ja que s’aconsegueix ajuntant milers de petites molècules en lloc d’alterar una molècula gegant natural. Va ser a partir del 1930 quan es va començar a descobrir nous tipus de plàstics de manera que actualment existeixen més de vint famílies de plàstics i més de cinc mil marques comercials per designar-los. La majoria es fan a partir de productes químics derivats del petroli.

Els metalls es poden reciclar?

En general són fàcils de reciclar, especialment els productes siderúrgics. Actualment moltes siderúrgies utilitzen ferro vell per obtenir-ne de nou.

Per reciclar-los cal fer una separació prèvia segons el tipus. Després es fonen per obtenir el metall nou i donar-li la forma.

Els metalls fonen a temperatures diferents segons el seu tipus, això permet reciclar objectes realitzats amb més d’un metall.

El reciclatge de metalls suposa un gran estalvi per al medi natural i per tota la societat. Si reciclem metalls estalviarem:

-Recursos naturals ja que extraiem menys minerals i s’estalvia energia i aigua.

-Contaminació perquè l’obtenció de metalls a partir d’objectes metàl·lics utilitzats és més senzilla i menys contaminant que l’obtenció a partir de mineral.

-Residus perquè si s’utilitzen els residus per obtenir nous materials, no caldrà que els llencem als abocadors.

Conseqüències de l'ús dels metalls

Per obtenir metalls cal disposar de minerals i d’energia que aconseguim del medi natural i que al medi natural aniran a parar també els residus de la seva obtenció i ús.

El minerals triguen milions d’anys a formar-se, per això d’un mineral només se’n pot extreure la quantitat que hi ha a l’escorça terrestre. Per tant els minerals són recursos no renovables, es a dir, que es poden acabar.

Hi ha alguns que són abundants a l’escorça terrestre i d’aquests podrem disposar durant molt de temps, però n’hi ha d’altres que són escassos i que s’esgotaran si els extraiem en grans quantitats.

Les mines són un element que pot fer malbé el paisatge, especialment les de cel obert.

Altres problemes són la contaminació atmosfèrica produïda pels fums dels forns d’obtenció de metalls i la contaminació de les aigües, en les que queden amb restes de ganga i dels productes químics utilitzats en l’obtenció dels metalls. En els processos moderns d’obtenció s’utilitzen filtres molt eficients per depurar els fums i també depuradores per eliminar la contaminació de les aigües i tractar adequadament els residus.