Fins al segle passat només es coneixien els plàstics naturals com la cel·lulosa, la banya, les resines vegetals i el cautxú, però es va descobrir que els plàstics naturals podien ser alterats per fer-los més útils.
El 1839, Charles Goodyear va descobrir que, escalfant el cautxú natural, tou i enganxós, amb sulfur, es feia molt més consistent i elàstic perquè les molècules de sulfur s’enllaçaven amb les molècules de cautxú i evitaven que es moguessin lliurement.
El 1868, John Wesley Hyatt va tractar les fibres de cotó amb una barreja d’àcid sulfúric i àcid nítric i va crear el nitrat de cel·lulosa, una substància trencadissa. La va barrejar amb essència de càmfora i va produir un plàstic transparent i flexible que va anomenar cel·luloide. Se’n va fabricar objectes com ara pintes, obridors de cartes, tanques, nines, dents postisses... però tenia un gran inconvenient, era altament inflamable.
El 1909, Leo Bakeland va inventar un nou plàstic al què va anomenar baquelita. És el primer plàstic de fabricació humana, ja que s’aconsegueix ajuntant milers de petites molècules en lloc d’alterar una molècula gegant natural. Va ser a partir del 1930 quan es va començar a descobrir nous tipus de plàstics de manera que actualment existeixen més de vint famílies de plàstics i més de cinc mil marques comercials per designar-los. La majoria es fan a partir de productes químics derivats del petroli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada